01/01/2994.
Nothing like that could be real, to see through a window, and just see dark rocks, ash, fire ... The sky was cloudy, there was a terrible wind. As I watched through the window I heard screams of children crying for the loss of their parents, friends and family. I did not understand very well what was going on, there were hundreds of children in a huge room with metal walls, with one window that showed New York City completely destroyed. We were talking for a while. I could not understand anything about what was happening.
The sky is still dark, in these three days, the room has remained closed at all times, well, actually, not all the time, occasionally slipping through the walls a kind of orange viscous mass come in and out of room to bring us something to eat and drink. I assume that they come and go from somewhere, but I don’t know from where.
15/01/2994.
Let's see, according to our observations, the rare bug is coming every day at five at the afternoon; leave us a tray on a table and go out of the room. Always there are two that come. The truth is that they look like each other so I can not assure that they are the same every time. Our plan was to try to talk to the rare animals and then, only if they were bad, kill them. Nothing of these happened; they don’t know how to talk…
I'm tired, I feel incompetent, and I don’t know what I’m doing here. I don’t know what it is happening with my family or what it is going to happen to all of us. I just know that I have to do something now.
We have tried to break the glass of our window, that show us our mothers and grandmothers who cry disconsolately by not having to close their children, parents trying to figure out how to get out of this hell and return home
No more rare bugs have entered to the room. The food appears as if nothing. I fell more and more discouraged every day that passes…
25/01/2994.
Impressive! We discovered a crack in a wall. Each day was becoming bigger and bigger, until one day that, with the help of the boys, (very handsome by the way), we made a hole in the wall. On the other side of the wall there was a strange passage. People who met the other time to talk with the freak and I got by the passage. We didn’t go all the children for not suspecting the rare bugs. While we were walking by the passage we heard rare noises towards the walls. There was a sort of window on one side of the passage. From there we could see old people. They should be about the age of my parents. I tried to call them, but I changed my mind when I saw one of those rare things that was coming into the room by a huge golden door and took the people into that door. While we were returning to our room, one of the boys who was with us, started crying. We did not have any idea what was happening to him. We asked him. He answered us that one of those men who entered with the rare bugs into the golden door was his father. We concluded that we had to enter there, in the big golden door.
13/01/2994.
You won’t believe it! A week ago, we had opened the window in the passageway and jump into the room of the big golden door. There was nobody in the room. It is a large room with a table, and plenty of sofas with decorations. Suddenly we heard something. We hid behind some seats and we expected to see who came. Yes, mom and dad were accompanied by a rare bug. I could not contain my tears. After being two or three minutes waiting, the rare bugs went out of the room. Then we went out of our hideout and I hug strongly my parents. I asked them if they know what was happening. They answer me convinced. They said:
- In this big gold door, there are hundred of kidnapped scientists. The marines are forcing them to experiment with human cells to make them stronger and stronger without doing any exercise and then, be able to win the war against the Japanese. As you know, we are at the 3rd world war. And the USA is the main enemy of the Japanese. Please, escape from this building through that door and contact with Japanese people to tell them where we are, what is happening with the mariners and the low points of the rare bugs. We are going to be ok. They just have brought us here to take some DNA samples.
The guys and I escaped through the door and we run and run. I don’t know how, but nobody saw us. We were alone in the middle of an ash desert. We saw some shadows. We went there to see who they were. They were Japanese people that came to know what happened there. They told us that some parents connected with them and told them that we were going to told them something important. We told them all.
While we were outside, all the rare bugs were looking for us in the big build. No one told them where we were, so the rare bugs began to torture the children and their parents until they told them the truth.
The rare bugs found us but not the Japanese. The Japanese people started to create a new machine to destroy the marines and save us. But nothing of these would happen. A crazy marine, called Axel, realised of the Japanese plan. He was very scared, so he started thinking. He took the scientists and put them into a really big room with a big window. On the other side of the window, Axel, put the families of the scientists. The families were without eating. Axel, told the scientists that until they finish the project their families won’t eat anything. So the scientist started doing the project. 48 hours later, they had finished.
Japanese people started to attack; all the families were coy, excepting scientists and their families. Now all it was a war between the authorities of USA with the marines and Japanese people with the rest of the world. Obviously you think that was Japanese with the rest of the world who won, but that’s not true.
Axel project was a bomb that destroys the entire world, the: WK24h68lol.
The USA made us know it. In 10 seconds the world would be destroyed, nobody could do anything, Axel, the crazy marine would end with all the world.
Thinking of it, this is just a strange story based in part on the reality. People fight for stupid things; someone throw a stone to the wrong person, then, this person gets angry and throw another stone to another wrong person. Wars always come from similar stupid things, from stupid people who just want more and more. And how do the wars end? On anything. Everything becomes gray, sad, dark ... nothing makes sense.
As Einstein once said: I don’t know how World War III will be fought, but World War IV will be fought with sticks and stones.
by Claudia Querol (3rd. ESO)
Caminava. Estava neguitós. El bosc el calmava. Va sentir estranys sorolls darrere seu; venien de dalt de l’arbre. Va engegar a córrer. Va ensopegar amb una gruixuda arrel d’un arbre frondós i es va precipitar al buit.
Mentre anava caient es va aproximà a la carretera, on tornaven a passar camions; aleshores va témer per la seva vida. De cop i volta, va adonar-se que baixava amb més lentitud. Quan va mirar amunt, no s’ho creia: estava subjectat per un paracaigudes!
De tanta emoció com va sentir, va perdre el món de vista. Es va adonar que sobrevolava un desert la vegetació del qual era més aviat escassa. Una ràfega de vent el va atordir durant uns instants. En recuperar-se, es trobava saltant d’arbre en arbre mitjançant unes lianes. Es va sorprendre molt quan va observar que un goril•la el saludava amb molt d’afecte.
Aquell soroll cada vegada se li feia més familiar. RING – RING, RING – RING. Era hora de començar un nou dia.
Maria Basora i Júlia Carbonell
Estava a punt d’adormir-se quan li va semblar sentir un soroll; va aixecar-se del llit i es va seure a l’espera del pròxim soroll. En sentir un fort cop a la finestra, va agafar el bat de beisbol i, decidit, encara que atemorit també, va baixar les escales. Es va emportar un ensurt en trobar-se el jardiner, que s’anomenava Ernest, que ja havia acabat la seva jornada. En veure que les seves sospites eren errònies, va decidir tornar-se’n al llit. La nit era llarga i l’homenet no aconseguia adormir-se. Sentia passes, cops i veus al seu voltant. Veia ombres a través de la finestra, però li faltava valor per aixecar-se a veure què passava. Finalment, va baixar amb precaució i sense fer cap mena de soroll. Algú estava remenant el seu despatx i el terra del saló era ple de paperam. Va decidir engegar el llum i preguntar-li què era el que feia. L’home desconegut li va dir que necessitava trobar urgentment un document, ja que s’hi jugava la pell. L’homenet es va posar al seu lloc i va fer-se fonedís per no molestar; així que novament va pujar cap a la seva habitació.
Berta Bonastre i Mireia Jiménez
J’ai choisi pour vous cette recette de gâteau au chocolat pour sa simplicité, sa rapidité de réalisation, son goût. J’en ai aussi amélioré certains aspects.
Pour 4 à 6 personnes - Temps de préparation 15 Min
Temps de cuisson 18 Min à mi-hauteur. Température de cuisson : réglez le four à 225°C
Les ingrédients :
• 170 g de chocolat noir à cuire,
• 120 g de beurre ramolli,
• 200 g de sucre, 3 œufs
• 80 g de farine
• 1 cuillère à café de café soluble
Matériel :
• 1 batteur électrique ou 1 robot ou 1 fouet.
• 1 moule a manqué
• 1 bol en plastique pouvant passer au four à micro-ondes
• 1 saladier
Etape 1 : Le sucre et le beurre
• Mettez à préchauffer le four à 225°c
• Faites fondre le beurre au four micro-ondes 1,5 minutes à puissance maximum dans un bol en plastique couvert (sinon ça explose et tapisse le four).
• Dans le saladier mélangez 1 minute le sucre et le beurre jusqu’à obtenir un mélange crémeux puis incorporez les œufs.
Etape 2 : Faire fondre le chocolat
• Cassez le chocolat en morceaux, mettez-le dans le bol en plastique, rajoutez 3 cuillères d’eau couvrez, puis passez le 1,5 minutes au four à micro-ondes à puissance Max
• Sortez le bol, mélangez le chocolat jusqu'à obtenir une pâte bien lisse.
• Laissez tiédir.
Etape 3 : Finalisation de la pâte
• Dans le saladier avec les œufs, la farine et le sucre mélangés, incorporez le chocolat puis la farine tamisée et la cuillère de café soluble.
• Mélangez le tout jusqu'à obtenir une pâte bien lisse.
Etape 4 : Préparation du moule et cuisson
• Prenez le moule puis avec une noix de beurre, répandez du beurre sur toute sa surface interne
• Prenez un peu de farine puis répandez-la en tapotant le moule afin que toute la surface interne du moule soit recouverte d’une très fine couche de farine
• Versez la pâte dans le moule
• Placez le moule au four toujours à thermostat 225°c et laissez le cuire 18 minutes Au bout de 18 minutes de cuisson piquez le gâteau avec un couteau si la lame est recouverte de pâte, le gâteau n’est pas cuit laissez le cuire toutes les 2 minutes piquez le couteau jusqu'à ce que celui-ci ressorte sec. Le timing sur la fin de cuisson fera toute la réussite ou l’échec du gâteau.
Bon appétit!
Ariadna López Sánchez
Mare, per què sempre que passa una cosa dolenta hi ha gent que sospita d’altra gent que no és del seu color o és nascuda en un altre lloc? I en canvi no sospita del pare, de tu o de mi? Perquè som de color blanc? O perquè no venim de cap altre país? Per què, mare?
Però si aquesta gent ha de patir per moltes raons! Ja sigui per la manca d’aigua o senzillament perquè els seus fills es moren, ja que no els poden nodrir bé! I només vénen al nostre país a la recerca d’una millora social i econòmica per a les seves vides!
Mare, segurament et preguntaràs qui m’ha ensenyat aquestes coses, però no cal ser cap geni per saber-les. És un tema que apareix en mil titulars dels diaris que llegiu tu i el pare, i una persona, només pel fet de ser-ne, ja ha de saber que al món el més important és respectar els altres sense tenir en compte la cultura, la raça o la religió d’aquella persona: tots som diferents els uns dels altres però ens uneix el fet de ser persones i tenim uns deures que hem de complir, però cal tenir present que també tenim uns drets que han de ser respectats.
Oi que tinc raó, mare?
Clàudia Querol
L'auteur de ce roman est un homme belge appelé Georges Prosper Remi qu'il se fait appeler HERGÉ.
Les premiers chapitres de cette série sont publiés dans un quotidien belge d'orientation catholique. Ils Sont après apparus à autres quotidiens jusqu'à ce que sont ramassés et ils sont faits des albums indépendants.
Tintín est un jeune qui voyage par tout le monde pour défendre des causes justes, accompagné de son chien Milou et d’autres personnages comme : le capitaine Haddock , le professeur Tornasol, la chanteuse Castafiore, Dupond et Dupont …
On se calcule qu'ils se sont vendu depuis ses débuts plus de 200 millions d'albums en plus de 60 langues sans raconter les éditions pirates.
Qui est-ce qui ne connaît pas ce personnage qui a entretenue à beaucoup de gens de plus de 3 générations, comme mes parents !
Magalí Túnica
1. Je commence la nuit, je finis le matin, on me trouve deux fois dans l'année. Qui suis-je ?
2. Quelqu'un qui tue ses parents est un parricide. Lorsqu'il s'agit du frère ou de la sœur, c'est un fratricide.
Mais comment appelle-t-on celui qui tue son beau-frère ?
3. Comment s'appelle le journal publié chaque semaine au Sahara?
4. Quelle est la plante qu'on n'arrose jamais et qu'on écrase sans qu'elle ne s'abîme ?
1. Réponse: la lettre N.
2. Réponse : Un insecticide, car il tue l'époux (les poux) de sa sœur
3. Réponse : L'hebdomadaire
4. Réponse : La plante des pieds.
Carlota Bergés i Mariona Corominas
Hi ha vegades (després de fer un gran esforç visual) que tens la vista un pèl ennuvolada i, si veus molts colors junts, també veus com s’uneixen en un de sol, sempre i quan deixis descansar la vista en ell. Bé, vaig a explicar el que em va passar. Era una tarda solejada, després d’una llarga jornada escolar, que m’havia produït una gran fadiga visual que em feia veure-ho tot boirós. En acabar els deures, vaig pujar a l’estudi (on hi tinc un ordinador). Com que a mi no m’agrada la calor, vaig obrir els dos finestrals perquè s’airegés l’estudi. Mirant per la finestra, vaig mirar cap a l’enorme teulada verda del davant de la meva casa (on sempre hi ha molts gats siamesos). Vaig fixar-me en un d’ells i a l’instant ell em va mirar fixament a mi i la meva vista es va tornar borrosa i llavors vaig veure el següent: els ulls del gat es van tornar completament blaus i es van fer molt més grans; el nas va desaparèixer i al seu rostre (completament negre) es dibuixaven els trets d’una cara demoníaca, la mort mateixa m’estava mirant. Aquell gat no deixava de mirar-me fixament i jo, com més el mirava, més el temia; però alhora sentia curiositat per seguir veient aquella cara. Així que vaig seguir mirant i no em creia que una cara així em pogués mirar. Vaig girar-me breument, per recuperar la vista del tot i vaig tornar a girar-me a poc a poc cap a la finestra: aquesta vegada tenia la vista bé i... no vaig veure res, només la teulada! El gat havia desaparegut! Com si no m’hagués passat res, vaig deixar de mirar per la finestra i vaig engegar l’ordinador.
Mar Munné
Anunci
3:46
| Author:
Infantil Betlem
Per Mònica Orteu
Quan jo era petit, d’uns tres anys més o menys, anava a una escola de monges. En aquella escola resàvem abans de menjar i dèiem: “En el nombre del Padre, del Hijo, del Espíritu Santo,. Amén”. I coincidia que, quan dèiem “espíritu” ens tocàvem l’espatlla. Un dia arribo a casa i dic:
-Mama, em fa mal l’espíritu.
I ma mare em va dir:
-L’espíritu? Què és això?
I li vaig dir:
-Doncs, l’espíritu!
Ma mare va anar a parlar amb el meu pare tota preocupada. Van donar-li voltes i voltes pensant: quines coses li ensenyen en aquesta escola? I al final van decidir parlar amb el meu germà Pol. Ell els ho va explicar tot. Des d’aquell dia, els meus pares, cada cop que hi pensen, riuen.
Arnau Garcia Reig
Un dia, els meus cosins mexicans, una amiga i la meva família vam anar al Parc Nacional dels Everglades, a Florida. Aquell dia havíem anat a celebrar l’aniversari de la meva germana gran. Portàvem un pastís de xocolata però la nevera portàtil se’ns havia trencat: el pastís estava desfet. Quan vam arribar, vam deixar el pastís en una taula i vam anar a veure si trobàvem cocodrils. De cop i volta, va sortir un corrent d’aigua i va anar directe cap al pastís. Tots set vam córrer cap a fora i tots els pares van començar a agafar tot el que podien i sortírem corrents. Sort que ens havien promès que els cocodrils no sortirien de l’aigua!
Ruth Viader Garcia de Mendoza
Quan jo era petitet i vivia a Barcelona, era una mica trapella. Un dia em vaig passar una bona estona traient les cassoles, paelles, plàteres i tota mena d’estris de cuina dels seus respectius calaixos.
Josep Carreras Ballvé
Quan era petita, la meva mare, sempre que feia pipi a l’orinal, aplaudia per ensenyar-me. Un dia vaig anar a ma mare i li vaig dir: Mama, nena guapa, ha fet pipi a l’orinal! La mare em va dir: Anna, carinyo, on has fet el pipi? Jo vaig obrir l’armari on hi havia una glaçonera; aleshores ma mare va dir: Anna, això no és l’orinal, és per posar glaçons! Però jo em vaig quedar igual.
Anna Aguilà
Se trata un libro de lectura obligatoria para todo aquel que adore o sea aficionado a la lectura. Sólo diré que trata sobre las dificultades de vivir en la Edad Media. Ya sé que es un best seller, pero muchos les tienen pánico a los libros que contienen muchas páginas como este; tenéis que saber que, por muchas páginas de que conste un libro, ello no significa que la lectura sea pesada o resulte interminable. Con este libro, se tiene una lectura fácil, entretenida, con la que aprendes y entiendes cosas, y con la que disfrutas, que es lo más importante. Eso sí, tiene algunos puntos que pueden resultar fuertes para según qué sensibilidades.
David Lázaro
Horizontal
2. c'est un fruit rond et orange.
6. c'est la saison plus froide.
7. c'est le père de ton père.
8. a sept jours.
Vertical
1. c'est le roi de la forêt.
3. c'est la fleur d'avril.
4. c'est la robe que t’habilles pour aller au lit.
5. c'est le meilleur ami de l'homme.
Kàtia Sarroca
3r d’ESO
|
CABRÉ, JAUME; Les veus del Pamano. 9ª edició, Barcelona, Editorial Proa.
“Si no fos per tanta, tanta guerra, hi ha coses que em farien somriure i plorar alhora. Aquesta nit t’explicaré un conte, filleta meva…”
La Tina, una pacífica mestra i fotògrafa que treballa en una escola de Sort, fa unes fotografies d’un vell edifici escolar del poble de Torena que està a punt de ser enderrocat. Un simple gest: clic, i ja està. Pàgina a pàgina, el lector anirà descobrint les conseqüències d’aquest fet aparentment trivial i veurà com es desplega un ample fris de records i tergiversacions poblat de falangistes i maquis, on la misèria moral del franquisme conviu amb les heroïcitats i les covardies personals i col•lectives que van tenir lloc al Pirineu pallarès en acabar la Guerra Civil Espanyola, després que les tropes del general Franco arrasessin aquella zona amb inusitada ferocitat. A principis del segle XXI, els esforços per oblidar, tergiversar o recordar obstinadament els fets, encara interpel•len uns personatges que, al cap de tant de temps, es decideixen a tibar el fil de la Història.
Per: Margarida Lavilla Domènech
|
A veces caen en tus manos libros sin saber cómo. Quizá sea fruto de la casualidad, o del azar, o del destino... o de nada de lo anterior, pero lo que importa es que llegan. Y los disfrutas desde la portada hasta las últimas palabras: Montevideo, enero a mayo de 1959. Además, un libro publicado en 1960 (año de mi nacimiento) no podía ser malo. Y si el protagonista tiene 49 años (yo los he cumplido hace muy poco), no podía renunciar a su lectura.
La tregua es la novela de mayor éxito de público del escritor uruguayo Mario Benedetti, como leo en la cubierta posterior del libro. Indagando en la red, he encontrado que existe una versión cinematográfica de la novela, dirigida por Sergio Renán en 1974, y que fue nominada como mejor película extranjera en los Premios Óscar, aunque finalmente la estatuilla fue para la película italiana Amarcord.
¿Qué me ha gustado más del libro? Es difícil contestar con seguridad. El argumento es simple: un empleado viudo está próximo a su jubilación y escribe un diario donde explica sus problemas, su vida aburrida, las diferencias con sus hijos, los recuerdos de su esposa... hasta que se produce una tregua en su vida cotidiana. Pero toda tregua, por definición, supone un cese solo por determinado tiempo... y hasta aquí puedo leer, como decía Mayra Gómez Kemp. El estilo es sencillo: predominan las oraciones cortas y el vocabulario no presenta problemas insalvables (algunos americanismos: saco, pollera...).
¿Qué es lo que me ha gustado más del libro? Ahora lo tengo claro: me ha hipnotizado la aparente sencillez con que fluyen las palabras, cómo Benedetti selecciona las justas para expresar sus ideas de la manera más clara posible. Él ha conseguido en esta obra que parezca fácil algo tan complicado como escribir bien. Porque escribir bien, sin duda alguna, es muy difícil.
He aquí una perla de las muchas que ofrece el libro:
Dijo: “Te quiero”. Hasta ahora no te lo había dicho no porque no te quisiera, sino porque ignoraba por qué te quería. Ahora lo sé. No te quiero por tu cara, ni por tus años, ni por tus palabras, ni por tus intenciones. Te quiero porque estás hecho de buena madera.
Y otra más:
Mirá, papá, yo no lo puedo comprender totalmente ni creo que sea la mejor solución que te hayas unido a una muchacha tantos años menor que vos. Pero una cosa es cierta: no me atrevo a juzgarte. Sé que cuando uno ve las cosas desde fuera, cuando uno no se siente complicado en ellas, es muy fácil proclamar qué es lo malo y qué es lo bueno. Pero cuando uno está metido hasta el pescuezo en el problema (y yo he estado muchas veces así), las cosas cambian, la intensidad es otra, aparecen hondas convicciones, inevitables sacrificios y renunciamientos que pueden parecer inexplicables para el que sólo observa.
Y qué razón tiene. Cuando una situación no nos afecta directamente, ¡qué fácil es creerse en posesión de la verdad absoluta y decir qué es lo que hay que hacer, pensar que los únicos colores son el blanco y el negro! En cambio, si estamos en medio de la tormenta, vemos que entre el blanco y el negro hay toda una gama de matices, y que la solución que aconsejábamos antes ahora ya no nos parece la idónea.
De todas maneras, los dos fragmentos seleccionados hay que tomarlos como las fotografías: son breves fogonazos estáticos que muestran solo una pequeñísima parte de lo esplendoroso que puede llegar a ser el paisaje entero. Por tanto, ni por asomo podrán sustituir al verdadero placer de leer todo el libro. Ustedes mismos.
Mario Benedetti
Per: Manel Contreras Peña
|
El meu avi Enric va saber desenvolupar en mi una immensa curiositat per la cultura en general i, sobretot, per la cultura catalana. Recordo amb molt d’afecte els llibres de temes molt diversos que em deixava llegir a la seva biblioteca o els mateixos llibres juvenils que em regalava pel meu sant o per Reis, per exemple; a més, ell estava subscrit a La Vanguardia i amb aquest diari em vaig acostumar a la premsa. Era un home molt culte, un home molt pacient i molt sensible a la diversitat cultural; col•laborava amb diverses associacions humanes. El seu record seguirà viu dins meu per sempre.
Una de les coses que més em van impactar al seu moment, va ser la seva capacitat per fer-me arribar la idea que la llengua és un conjunt d’elements amb què es pot jugar. Assegurava atacant la meva innocència que el català era l’origen de moltes altres llengües i jo escoltava encisat tots els exemples, molt graciosos, que em recitava per subratllar el tema. Durant un bon temps, jo li demanava que me les tornés a dir, totes aquelles frases grotesques, fins i tot quan ja havia ensumat que tot plegat constituïa una broma del meu avi; i és que ell li donava una entonació que presumptament era la pròpia dels francesos, italians... Encara recordo algunes de les seves frases. Si saps català, sabràs parlar llatí! Ah, sí? Fixa’t, si no: “Avis murris porten els nuvis a Gràcia amb òmnibus gratis”. I també l’italià! “S’alça la matina, carquinyoli, fa un xarel•lo amb allioli”. I el francès! “És que sé que compra pa un bon xaval a punt de suar”. I el rus! “Les carxofes de Polop, quan bullen fan xop-xop”. I també el portuguès! “A peresa no el guanyeu, mai en Sam va dur un bonítol”. Aleshores, jo em desmuntava literalment de tant riure, perquè la meva imitació sonava molt diferent a la seva proposta. Però ell seguia. I també sabràs parlar xinès! “En quin tinter té tinta en Ton?” I l’àrab, fins i tot! Què? “I la Lilí me li va dir que bufar fi no feia fort ans de xalar a la babalà”. Que en saps cap de frase en japonès? I tant! “Fugi, mare! Poc hi ‘nava amb una saca”. Havia pensat que el podria enxampar, però sempre tenia una resposta.
El meu avi també sabia un grapat d’embarbussaments. Li agradava demanar-me que els digués “més de pressa”, “més ràpid”. Aleshores, corria el risc de descontrolar-me del tot... i també de riure a cor què vols al costat del meu avi.
Us en poso alguns a continuació, per si voleu practicar una mica:
“Paula para la taula, para-la bé que el pare ja ve”.
“Senyora, diu la senyora si s’enyora de la senyora. No, senyora, digui-li a la senyora que aquesta senyora no s’enyora de la senyora”
“Qui roba una arrova de roba no roba ‘arrova, que roba la roba”.
“Si hi ha neu, no hi aneu”.
“Si un enrajolador de rajoles enrajola amb rajoles desenrajolades, l’enrajolat es desenrajolarà aviat, per haver estat enrajolat i desenrajolat tants cops que gairebé ni rajoles d’enrajolat desenrajolat no semblaven”.
Ja teniu unes frases per practicar. Ara bé, recordeu que l’alegria i el bon humor ha de ser una condició indispensable per a tot aquell que juga amb la nostra llengua.
Per: Manel Font Oller
|
Quadrat màgicSitua les peces següents per formar un quadrat màgic de 6x6 de manera que les files, columnes i diagonals d'aquest sumen 111.
Ajuda: Un quadrat màgic és aquell en què totes les files, columnes i diagonals sumen la mateixa quantitat.
Les gerresTenim una gerra d'11 litres plena d'aigua i dues gerres més, una de 7 litres i una de 4 litres, buides. Com ho podem fer per obtenir exactament 6 litres de líquid?
Nota: No es pot afegir més líquid del que tenim de partida ni utilitzar res més que no siguin les gerres, ni marcar amb un llapis ....
Arribar a 100Amb les operacions que triïs i utilitzant les xifres 1,2,3,4,5,6,7,8 i 9 sense deixar-ne ni repetir-ne cap has d’aconseguir arribar al nombre 100.
Ajuda: Heu de pensar que podeu utilitzar nombres de més d’una xifra.
Nombres perfectesUn tema molt conegut dels matemàtics és el dels 'nombres perfectes', anomenats així, perquè:
"La suma de tots els seus divisors, excepte ell mateix, és igual al propi nombre"El 'nombre perfecte' més petit és el 6, que té per divisors el 1, 2, 3, (6), com podem veure es compleix que: 1 + 2 + 3 = 6.
Troba’-n uns quants més.
Per Enric Seguró i Capa
|
Ahir, mentre estava de cacera, vaig poder divisar dos joves que, corrent, travessaven el bosc. feien tota la pinta d’estar enamorats. Vaig alçar el cap en direcció cap al cel i vaig udolar. Al mateix temps, un tro va silenciar-me. Els joves es van aturar i van observar-me esporuguits. A l’instant, van arrencar a córrer. Jo no tenia cap intenció d’atacar, però, encuriosit, els vaig seguir. Van córrer mentre jo els seguia, fins que van arribar al llac. El cel s’havia tornat roig, així com els trons, llamps i la pluja que desprenia, de tal manera que les aigües del llac reflectiren la vermellor extraordinària del cel; semblava que la fúria de Déu transformés la terra. Els dos joves, atemorits, s’abraçaren i lentament els seus peus es van arrelar i quedaren fixos amb sorpresa de tothom. Però jo veia que se sentien contents d’estar, per fi, junts per sempre. I l’influx del desig de la permanència de l’amor es va materialitzar i unir per sempre més.
Mar Munné i Berta Viader
2n d’ESO
|
Según cuenta la leyenda, la leyenda más olvidada en estos tiempos, en un pueblecillo remoto junto a la frontera de Kuwait, una familia pobre y abandonada hacía todo lo posible para conseguir una migaja de pan.
En ese pueblecillo, cuyo nombre se ha difuminado en el tiempo, aún hay algunas mentes capaces, dicen, de recordar lo ocurrido. Esta leyenda es un poco confusa, así que espero poder explicarme lo suficientemente claro.
Un día caluroso, más de lo normal en ese país, esa familia pobre y desdichada intentaba resguardarse del aire, que al encontrar sus rostros, parecía quemar. En el momento en que se arropaban unos a otros, pues era lo único que tenían, un hombre parecido a un geniecillo se les acercó mirando con sus ojos fijos en sus rostros, casi intentando saber lo que pensaban. Cuando estaba lo bastante cerca para que lo oyeran, dijo sin pensarlo:
-Familia humilde de origen kuwaití, estoy seguro de que si alguien os propusiera un acuerdo para conseguir algo de pan, aceptaríais sin dudarlo –dijo con su voz elegante-. ¿No es así?
El hombre más mayor de la familia se le acercó, intentando no pensar en el calor que hacía y logró contestar:
-Señor, explíquese mejor, somos gente que pasamos mucha hambre y no nos gusta parecer groseros, pero no nos apetece ser el objetivo de bromas sin sentido –dijo el hombre con una voz tajante, aunque temblorosa debido a su hambre y mal estado.
-Soy un geniecillo enviado desde la India, que viene a concederles un deseo, a causa de su humildad –dijo amablemente.
-En ese caso – se concentró mientras hacía señas a familia –nos gustaría poder disponer de una casita llena de comida, oh gran geniecillo –suplicó.
-Perfecto, pero hay una condición: si algún día encontráis alguna familia como vosotros, debéis acogerlos sin dudar; si no, seréis enviados a la época donde esta zona estaba ocupada por estegosaurios y ahí sí que nadie podrá hacer nada para ayudaros.
La familia asintió, con la mirada fija en el hombre procedente de la India, preguntándose cuánto faltaría para que ocurriese ese suceso tan extraordinario, esperado y, a la vez, extraño. Tan solo pasaron cinco minutos cuando vieron una casita a pocos metros de donde estaban. El geniecillo la señaló y les dio una diminuta llave de tonos plateados. Toda la familia entró sin pensárselo y, asombrados por la cantidad de comida y por las suaves sábanas de seda que cubrían sus camas, empezaron a disfrutar de algo de lo que habían carecido anteriormente. Se dieron cuenta de algo mágico y maravilloso: al comer cualquier manjar, este volvía a aparecer.
Pasaron varios meses sin problema alguno, pero un día sin más una pareja de niños llamó a la puerta y preguntaron con temor.
-Buenos días, señor, nos preguntamos si tendría algún alimento para nosotros, pues no hemos comido nada desde hace varios días.
El señor miró dentro de la casa y, olvidando el acuerdo con el geniecillo, negó con la cabeza y cerró la puerta intentando no hacer demasiado ruido. No llegó a pasar ni un minuto cuando alguien llamó a la puerta. Esta vez toda la familia salió a toda prisa. Se quedaron parados, pálidos, parecía que la sangre no les llegaba a sus rostros, casi sin pestañear.
En ese momento, les vino a la cabeza el acuerdo con el geniecillo: “Si alguna vez encontráis a una familia como vosotros debéis acogerla sin dudarlo.” Fuera, tras la casa que habían conseguido, hallaron un mundo distinto, alarmante, lleno de árboles, insectos y con una luz apagada, un lugar húmedo, en el que parecía no haber nadie.
De repente, pudieron observar algo asombroso: un estegosaurio se acercaba sin detenerse.
Sara Sánchez
2n d’ESO
Jo tinc una germana molt especial:
m’està tot el dia al damunt sense parar.
És simpàtica però es porta fatal:
sembla una mosca de tan molestar.
D’una part té els seus avantatges,
sense comptar les seves manies.
No em deixa amb pau quan fem viatges,
però, sense ella, no viuries.
Andrea Cochón i Laura Segura
2n d’ESO
La vida és una cosa inesperada,
que avui vius i demà potser no;
pot ser un gran camí ple d’esplendor,
o una plana freda i blava.
En bon temps estàs a dalt de tot,
i de vegades pots ensopegar,
però de sobte et pots aixecar,
i si t’aixeques tot depèn del sot.
Pol Gummà i Iñaki Fernández
2n d’ESO
Sí, ja fa temps d’allò. Tant, que he perdut el compte. Em dic Òscar i ara tinc 49 anys. Us explicaré un dels més amargs records de la meva infantesa. Començaré pel principi.
Feia una bonica tarda d’estiu quan em disposava a entrar a casa. De sobte vaig sentir un crit provinent de l’interior. Espantat vaig entrar amb molta precaució. Sabia que el crit era de la meva mare però, tot i així, no gosava dir res. Em vaig quedar al rebedor, petrificat. La meva mare va sortir de l’interior de la cuina ploriquejant. Tot seguit el pare va seguir amb una estranya expressió triomfant al rostre. Jo diria que ni van notar la meva presència. Quan em disposava a anar cap a la meva habitació, les cames em van fer figa. Vaig caure desplomat a terra fent un crit ofegat. No vaig saber mai a què va ser deguda aquella reacció, suposo que estava atemorit. Quan em vaig incorporar vaig tancar-me a l’habitació, sol...
Els dies van transcórrer plàcidament durant les següents setmanes, però tot es va repetir la matinada d’un dissabte.
Em vaig despertar bruscament tot xop de suor. Havia sigut un malson. Vaig intentar dormir, però l’esforç va ser en va. Em vaig estremir quan vaig sentir un altre crit de la mare. Vaig baixar del llit i a poc a poc vaig caminar fins l’habitació dels meus pares. La porta era entreoberta. Quan vaig mirar, la meva mare estava nua sobre el llit. Tenia l’esquena vermella i el meu pare li estava donant cops amb un bat de beisbol. No ho podia aguantar més. Vaig sortir disparat cap a la porta, vaig girar la clau i vaig sortir al carrer. Em dirigia cap a la policia. De sobte, el meu pare m’estava seguint. Tot i que li portava bastant d’avantatge, estava esgotat. Amb prou feines m’hi podia d’estar dret. Un agent de policia que circulava per la vorera em va veure i va acostar-se cap a mi. Li vaig advertir del perill i el policia aturà el meu pare amb un enèrgic cop de puny. Tot seguit l’emmanillà.
Finalment, tot es va arreglar. El meu pare va anar a la presó, però jo estava trist. La mare m’ho va agrair eternament.
Albert Contreras Llin
Se miró en el grande espejo y, al ver su imagen reflejada en él, se quejó:
-¡Soy muy pequeño! ¡Maldita sea! ¿Quién va a querer a un geniecillo que no le llega ni a la suela del zapato, literalmente? La gente cuando invoca a un genio se imagina un ser espectral, llamativo y majestuoso… Y entonces… y entonces aparezco yo. ¡Qué desgracia! Si hubiera hecho más caso a los Petit Suise…
Y en ese mismo instante, por fortuna (o por desgracia) del destino, pasó una bicicleta de aquellas patrocinadoras que anunciaban a voz en grito:
-¡Atención, atención! Ya ha llegado el famoso kuwaití, el mago de los magos. Acérquense a visitarlo y solucionen TODOS sus problemas.
Al geniecillo se le iluminó el rostro. Esa misma tarde fue a la consulta de aquel maravilloso “mago que soluciona TODOS tus problemas”. Le recibió un hombre calvo y sin dientes, pero con muy buena vista: no le costó ningún esfuerzo
averiguar dónde encontraba aquel hombrecito tamaño hormiga.
-Buena vista, señor –dijo-. Soy Geniecillus. Tenía hora. –El hombre se rió entre dientes.
-Soy ciego, pero, como has podido comprobar, tengo mejor vista que otros que no se encuentran en mi estado. Pasa, te estaba esperando. –Entraron entonces en una sala blanca, totalmente blanca. –Soy el kuwaití y conozco tu problema. Como también conozco la solución: migajas.
-¿Migajas? –se sorprendió- ¡Pero si algunas hasta son más grandes que yo!
-Cómete estas seis migajas y crecerás –respondió implacable.
-¿Funciona?
-Si no lo pruebas, no lo sabrás.
Geniecillos alcanzó con ímpetu la primera migaja, se abalanzó sobre ella y empezó a morder, y así con la segunda, la tercera, la cuarta y, con mucho esfuerzo, la quinta. La sexta fue un poco más difícil: al abalanzarse sobre ella, esta salió impulsada por la ventana. Desde allí el geniecillo pudo observar cómo un estegosaurio que volaba por las nubes capturaba su preciosa sexta migaja, su salvación, su esperanza. Con la ayuda de una cuchara que utilizó como catapulta, despegó al rescate de esa sexta en menos de lo que canta un gallo. Impactó contra el estegosaurio y este, al notar un picorcillo en la espalda, se rascó insistentemente. El pobre geniecillo nunca había sido muy amigo del número seis. NUNCA.
Edurne Sanz
2n d’ESO
bea palomares
-Posa’t l’abric! –deia la mare al fill abans que sortís de casa.
-No vull, mare! Si me’l poso , no es veurà la samarreta nova.
-Però si estem a ple hivern! No siguis tan presumit, que passaràs fred!
L’adolescència és així, encara que estiguis a punt de morir congelat, sempre has d’ensenyar els teus pantalons nous o la samarreta d’aquella marca tan cara o els talons que més t’agraden i que, sense cap dubte, estan més de moda.
En aquest cas, en Pep havia comprat, amb els seus estalvis, una samarreta dels Rolling Stones que des de feia temps havia clissat. Havia quedat amb la colla i estava seguríssim que causaria sensació. Però la seva mare li deia que havia de posar-se l’abric. En aquell moment va tenir una idea: “aniré amb l’abric una estona perquè la mare pensi que el porto posat, i quan giri la cantonada me’l trauré!” Així ho va fer. Va estar tota la tarda sense abric i tothom va parlar de la seva samarreta i, resumint, va ser una tarda d’allò més divertida. A més, la noia que li agradava va demanar-li que quedessin un altre dia per anar al cinema! Però hauria d’haver fet cas a la seva mare. Va agafar un refredat monumental! Degut a això, no va poder quedar amb la noia que li agradava.
Com es va penedir de no haver-se posat l’abric! Si no hagués fet, hauria pogut anar amb la noia al cinema i segur que s’ho haguessin passat d’allò més bé! Ara ha après una lliçó molt important: farà cas a la seva mare abans de sortir al carrer. Que n’era de sàvia, la mare!
Ma Lluïsa Ramos i Víctor Gallego
4t d’ESO
El miércoles 22 de Octubre de 2008 los alumnos de 4º. de ESO fuimos a visitar el museo del cine en Girona, que se nutre de la generosa aportación de Tomàs Mallol.
Nada más llegar nos presentaron a la que sería nuestra guía. Ella nos condujo hacia una sala donde pudimos ver un audiovisual que narraba la historia de los intentos que habían hecho las personas a lo largo del tiempo para poder poner imágenes en movimiento.
En la siguiente sala nos enseñaron los fundamentos técnicos del cine, que se basaba en una cámara oscura: una habitación sin luz que, gracias a un agujero por donde se filtraba la luz, mostraba la imagen de lo que ocurría en el exterior. En las próximas salas pudimos ver una gran diversidad de instrumentos ópticos y su evolución. Nos llamó la atención el hecho de que las primeras imágenes requerían un tiempo de exposición de varias horas. Posteriormente, se acortaron a 30 minutos para los retratos e incluso empleaban soportes para que la persona retratada pudiera aguantar este largo rato sin moverse. Es más, si recordamos la película Los otros de Alejandro Amenábar, observaremos fotografías de personas con los ojos cerrados que en realidad son retratos de cadáveres tomados mediante este proceso de fotografía aprovechando su absoluta inmovilidad.
Tras largos años de investigación se llegó a la conclusión de que al pasar rápidamente un conjunto de fotografías relacionadas entre ellas, se conseguía crear movimiento. Los primeros en descubrirlo fueron los hermanos Lumiére. Una de las primeras proyecciones que dieron a conocer al público fue la de un tren que se acercaba a la cámara. La gente al no haber visto nunca algo semejante se sobresaltó muchísimo y quedaron totalmente impresionados con el trabajo de los hermanos. Fue el inicio de lo que hoy conocemos por el cine.
Antes de finalizar la visita, nos dirigimos a una sala donde pudimos crear nuestro propio cortometraje. Primeramente, nos dieron a elegir un tema que estuviera relacionado con la paz, pensamos un argumento para nuestra historia y repartimos la faena entre los miembros del grupo. Una vez finalizada la tarea de hacer los decorados, personajes… hicimos diferentes tomas modificando ligeramente cada una de ellas para que una vez pasadas a velocidad normal dieran la sensación de movimiento. Y aquí podemos ver el resultado de los dos trabajos:
Fue divertidísimo y la visita nos fue muy útil para poder conocer de cerca este mundo tan grande y tan importante del cine. Por este motivo, queremos invitarles a pasar un día en este museo de Girona, ¡porque es una auténtica maravilla!
Elena Martínez, Maria Bassora, Gerard Garcia,
Júlia Carbonell, Mª. Luisa Ramos. 4t Eso
Todo empezó con una increíble, majestuosa e inolvidable amistad.
Yo era feliz; él parecía estarlo.
Yo lo escuchaba siempre; él parecía compartir un tiempo agradable.
Yo lo miraba; él me respondía con una dulce sonrisa que más tarde se perdería.
Se cambió de instituto. Al hacerlo su vida dio un giro de 360 grados. Era inimaginable, no me podía creer lo que mis ojos veían. Estaba perdido, perdido en un mundo que solamente compartía con sus falsos amigos.
Aún recuerdo aquel día en el que me llevó a la montaña y, cariñosamente, me regaló una rosa. Aún recuerdo aquellos momentos que pasábamos en el banco del mirador. Aún recuerdo cuando salíamos a pasear por la montaña sin tener noción clara del tiempo, porque para entonces no importaba. Y aún me queda el anhelo de todos esos sucesos. Ya no escucho su voz; ya no lo veo.
¿Y qué hago yo aquí? Ver cómo evoluciona, observar. Si cambia, volveremos. Si sigue así, seguiré esperando. Esperaré noche y día, estación tras estación, hasta que vuelva a sentir su mirada penetrante, su humor bonito y su manera de querer.
No hay otro chico con ese corazón, no se puede sustituir. ¿Un amor platónico? Quién sabe, pero yo creo que con empeño, aprecio y ganas todo es posible.
Nunca le diré lo que siento por él; escribo lo que siento pero no digo lo que escribo. ¿Cobarde? Puede, pero yo defino esta sensación como fruto de una dulce amistad. Dicen que se vive del presente y del futuro, pero yo sigo viviendo del pasado.
Beatriz Palomares
4t d’ESO
