Feia una bonica tarda d’estiu quan em disposava a entrar a casa. De sobte vaig sentir un crit provinent de l’interior. Espantat vaig entrar amb molta precaució. Sabia que el crit era de la meva mare però, tot i així, no gosava dir res. Em vaig quedar al rebedor, petrificat. La meva mare va sortir de l’interior de la cuina ploriquejant. Tot seguit el pare va seguir amb una estranya expressió triomfant al rostre. Jo diria que ni van notar la meva presència. Quan em disposava a anar cap a la meva habitació, les cames em van fer figa. Vaig caure desplomat a terra fent un crit ofegat. No vaig saber mai a què va ser deguda aquella reacció, suposo que estava atemorit. Quan em vaig incorporar vaig tancar-me a l’habitació, sol...
Els dies van transcórrer plàcidament durant les següents setmanes, però tot es va repetir la matinada d’un dissabte.
Em vaig despertar bruscament tot xop de suor. Havia sigut un malson. Vaig intentar dormir, però l’esforç va ser en va. Em vaig estremir quan vaig sentir un altre crit de la mare. Vaig baixar del llit i a poc a poc vaig caminar fins l’habitació dels meus pares. La porta era entreoberta. Quan vaig mirar, la meva mare estava nua sobre el llit. Tenia l’esquena vermella i el meu pare li estava donant cops amb un bat de beisbol. No ho podia aguantar més. Vaig sortir disparat cap a la porta, vaig girar la clau i vaig sortir al carrer. Em dirigia cap a la policia. De sobte, el meu pare m’estava seguint. Tot i que li portava bastant d’avantatge, estava esgotat. Amb prou feines m’hi podia d’estar dret. Un agent de policia que circulava per la vorera em va veure i va acostar-se cap a mi. Li vaig advertir del perill i el policia aturà el meu pare amb un enèrgic cop de puny. Tot seguit l’emmanillà.
Finalment, tot es va arreglar. El meu pare va anar a la presó, però jo estava trist. La mare m’ho va agrair eternament.
Albert Contreras Llin
0 comentarios: